agost 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« set.    
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031  

El primer viatge amb la Penya

 

25/02/2010

El Primer viatge amb la Penya

Acabo de tornar de Sttutgard, acabo de  fer un altre viatge. De viatges n’hi han de curts i n’hi ha de llargs, però aquest no sé com va ser. Es fan viatges a la platja i viatges a la muntanya, però aquest tampoc no va ser el cas. Viatges a l’estranger i d’anar per casa, però tampoc puc dir de quina de les dues classes era el viatge que ens ocupa. El cert és que vaig viatjar.

De fet més que un viatge va ser una cita, com sovint son també molts viatges. La cita amb les vacances, per exemple, sovint ens fa viatjar bé sigui a la platja bé sigui a la muntanya; i fem aquests viatges més o menys llargs segons que visquem ja a la muntanya o a la vora de la mar.

Els catalans som ben diferents de la resta dels europeus, així, quan anem a l’estranger, no ho solem fer, com ells, per a anar ni a la platja ni a la muntanya. Generalment hi anem per altres motius. Motius que, per altra banda, generalment, son els mateixos motius pel que ho fa quasi bé tothom: El d’escampar la boira.

Molts cops al traspassar fronteres, en el moment d’haver d’ensenyar el passaport a un funcionari, o en el d’haver de treure el cap per la finestrella del cotxe a requeriment d’un duaner, he esperat que em preguntessin aquella pregunta tan tòpica i tan típica que sovint veiem que fan a les pel·lícules: “És un viatge de treball o un viatge de plaer?” Molts cops he tingut preparada la resposta a flor de llavis però, com que aquesta pregunta mai me l’han fet, m’he tingut de quedar amb les ganes de poder-la contestar. Aquesta és una pregunta que només deuen fer els americans.

Sigui com sigui i siguin com siguin els viatges, amb fronteres pel mig o no, curts o llargs, d’esbarjo o no, a la tornada mai et pots estalviar la típica i tòpica pregunta: Què, com a anat?  Pregunta absolutament ineludible. Us podeu arribar a imaginar que no us la fessin?

 ―Com a anat? ―Havia de preguntar ineludiblement jo cada dia al meu avi quan arribava a casa al vespre.

 ―Què, com a anat? ― Li van preguntar a Marco Polo a la tornada del primer viatge d’un europeu a la Xina. Us podeu arribar a imaginar que no li haguessin fet?

 Tan absolutament ineludible i tan important és aquesta pregunta que, en un d’aquests viatges llunyans, hi va haver uns sobirans que, per a poder-la formular directament ells mateixos, varen fer, ells, un viatge que els va durar quatre setmanes. En arribar en ell lloc a on s’havia de fer la pregunta, ho varen fer engalanar tot i, davant de les corts reunides per a la ocasió, preguntaren al que tornava de viatge:

―Què, Cristòfol, com a anat?

Però resulta que en Cristòfol tampoc tenia massa clar si aquell viatge va ser prou curt o massa llarg. Tampoc està del tot clar si l’home va anar més per feina que d’esbarjo, que sembla que sovint es posava en remull en totes les platges que trobava, però segur que els hi va contestar de la mateixa ineludible manera que a mi em contestava el meu avi tots els dies quan li feia la tòpica pregunta: Bé.

Però com que els qui reberen en el viatge d’anada a en Cristòfol eren americans, li deurien preguntar allò de: “És un viatge de treball o d’esbarjo?”. Ves a saber el que els hi va respondre el Cristòfol, ara, sembla ser que s’hi va esbargir bé. Nosaltres a Stuttgart, també.

 Anton